És quan el sol comença a baixar, que entra de ple, majestuós, per la gran finestra que il·lumina la meva minúscula habitació. Entrant per la porta gran, ens permet apreciar tots els colors que cobreixen cada centímetre de les dues parets gairebé invisibles. Contenint el pes de llibres, postals, fotografies i paperots varis -que esperen incansables que algun dia es desperti la inspiració divina que tots portem dins i es converteixin en una obra d'art -, més que una cambra de repòs, sembla un magatzem d'un tot a cent sense gaire èxit.
El llit, refugi de tristeses i mals d'amor, està
encaixat entre dues prestatgeries inicialment blanques, i ara ja beix, on hi
reposen novel·les i manuals llegits i rellegits, i una col·lecció de figuretes
de gats de fusta arreplegats de diferents indrets del món.
L'armari, font de mals endreços, caos i desordre,
impedeix com pot que una munió de quilos de roba rodolin per terra
impossibilitant qualsevol intent de moviment que algú amb dos dits de front es
proposi fer.
La resta de l'habitació no té gaire d'especial tret del
radiador. Es troba sobre la porta, arran del sostre. La seva situació, no gaire
comuna, es deu a què tots els mobles es van col·locar i pensar per aprofitar al
màxim el poc espai del qual es disposa. I per a la calefacció, que va arribar
més tard que l'armari, l'estanteria, el llit i la finestra, no va quedar cap
altre raconet.
Tot plegat forma aquests tres metres quadrats que és
la meva cova: on s'apilen els records de la meva infància i adolescència, on
els miralls que la decoren m'han vist créixer i canviar.
Clara Muntaner Virgili
22 de maig de 2013
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire