la metàfora

les persones son la cosa més inspiradora i bella que m'arriba a la ment en aquest precís instant. la capacitat que un ser igual que tu té de fer-te canviar d'opinió, de fer-te que t'enamoris d'ell, que deistgis tocar-lo, reseguir-lo, compartir-ho tot.

i primer tan sols era un dit. resseguia un gran gran prat que s'estenia davant seu. es passejava per on volia, no hi havia cap límit, tant sols i només a vegades, alguna pujada, algún racó més ple de vegetació o més amagat entre les arrugues que formava el relleu. s'hi afegí un altre dit. i un altre, encara. eren tres dits que no paraven: caminaven, s'arrossegaven, acaronaven un territori anomenat pell, que s'estenia fins allà on els arribava la vista. uns llavis s'afegiren al viatge i de cop aquell territori despertà, era com si estigués viu, com si tot el relleu respongués, com si un mecanisme s'hagués posat en marxa. quan els llavis fregaven un forat que hi havia al mig d'un prat on anys abans hi havia hagut  un arbre de la vida, aquell mar de vida reaccionava, els brins d'herba es posaven més drets, una mena de vent els eriçava i un petit sisme feia tremolar aquella illa on la calor dels rajos dels cors començaven a escalfar l'ambient. a vegades, llavis i dits baixaven fins a racons inimaginables i obscurs de l'anatomia i el paisatge es trasformava, però es seguia deixant estimar responent més que mai, sismes, tsunamis, erupcions volcàniques. en aquella illa entre llençols, els dits trobaven fosses amables, muntanyes acollidores i on no hi bufava el vent... però el paratge s'iluminà del tot quan els nostres petits intrèpids trobaren el que buscaven: la seva ànima bessona. tot recorrent aquell cos, aquell preciós indret, toparen: dits amb dits, llavis amb llavis. i es feu l'amor. i la llum. i la calor.


by clr