I què fas quan en teoria hauries de ser la persona més feliç del món perquè "tens tot el que es necessita" i no ho ets? Quan no saps (o si que ho saps) que et passa, el perquè del buit que tens al estómac, el dubte que et dóna voltes al cap... Com ho arregles, com poses bona cara i intentes ajudar als que realment estan pitjor que tu, o que no saben que tu també ho passes malament? Sempre hi ha moments en que t'oblides de tot, però just quan et quedes sol, quan no hi ha ningú que et faci riure o quan deixes un segon la ment en blanc, et torna a venir tot al cap. Les ganes de plorar. Les ganes de ser i viure per uns instants la vida de algú altre per veure si tothom té problemes (sí) o si la teva vida és una merda.
Hi ha alguna peça que no encaixa. Busca-la, troba-la, canvia-la.
Sempre hi haurà gent més feliç que tu.
També més trista o pitjor.
 Accepta-ho.