by the sea

summer ending---

few revival of fuller:

August 1st, experiències d'un altre estiu

Avui sento que el temps se m'escola dels dits. Ja ha passat mig estiu, dues setmanes del mes que estic passant als Estats Units. M'està agradant molt, crec que em fa canviar. M'adono de totes les comoditats amb les que vivim; la gran importància que donem a les coses amterials i la poca a les coses espirituals ; que l'amistat no es tracta de temps en una relació, sinó de compenetració, gentilesa, d'arribar a les profunditats...

Aquest estiu he arribat a comprendre l'important de l'espiritual en les nostres vides, sentir-se bé amb un mateix, comprendre què et convé i què no. Conèixer-se més.
He descobert que els meus refugis espirituals, les meves coves són un bosc molt verd i tupid, amb un camí on el terra són tot fulles que al caminar fan crec-crec. On mires amunt i amb prou feines veus el blau del cel, però el veus. I el sol brilla, més enllà de les fulles que a causa de la seva superposició agafen diferents tonalitats de verds i grocs. I l'olor: a fusta, a natura, a essència, a llibertat. I el soroll: les fulles onejant, les branques cruixint al voltant. Tot viu i responent al moviment del vent, la suau brisa que permet que el moment sigui idíl·lic i perfecte. Ni fred, ni calor; només natura.

(és un instant conjelat del bosc dels apaches, només en aquell entorn et sents completament en pau i és místic, per que spas que moltes persones abans que tu han sentit el mateix i també era la primera vegada per ells que es sentien a casa, sense ser-hi.)

L'altre és un conjunt de llocs especials. Són tots els caps on he estat, units. Són la sensació d'infinit davant els ulls; la sensació de petitesa i impotència davant el gran blau que s'obre fins allà on arriben els teus ulls; són les ganes de creuar els oceans i descobrir coses noves; és la il·lusió de formar part d'aquest tot tant bell. Entre tots els caps: de Creus(Catalunya), da Roca(Portugal), de Good Hope(South Africa), de Bonifacio(Corse)... el més especial és el de Sao Vicente(Algarve 2012).
Veure la posta de sol sobre el mar de bronze va ser un dels moments més feliços de la meva vida. No havia fet res, no estava fent res. Tan sols erem una colla de persones assegudes en un penya-segat al cul del món observant l'espectacle de la natura. El canvi de colors, el suau xiuxiueig de les ones, la brisa que ens motivava a dur jerseis. Era com si el destí ens hagués dut allí per viure aquell moment màgic. A tots ens va tocar, va ser preciós.

Doncs quan em relaxo i sento el meu: "¡FLUYE!", em transporto a un d'aquests dos llocs. Normalment al primer. Asseguda o corrents entre "the woods".
Sinó al segon. Però al segon no m'hi transporto, és com si veiés una presentació de diapositives de les fotos dels diferents moments viscuts als caps. I al final, a l'hora d'aplaudir, estic asseguda amb els peus penjat sobre el mar a Sao Vicente...



-per trobar-se un mateix, ha de viatjar sol.-





clara