és estrany tenir la sensació que tothom té les coses molt clares. Cada persona al meu voltant té un deure o un objectiu marcat, pels quals lluitar i on arribar.
Serà la meva condició humana però no em sento lligada a res en especial, no sé si es perquè no necessito res o perquè em falta alguna cosa. Estaré fora de lloc...
Només sé que ets cambiant. Que de cop ets tu i de cop ets un altre i que mai sé per on em sortiràs ni per on treuran el tema. Que tinc ganes de veure't sempre i que si pogués m'aferraria a tu i no et deixaria marxar, però no pot ser. No pot ser. No pot ser.
i després venen totes les influències i tot el que et deixes portar pels altres i de cop i volta mires al teu voltant fent una reflexió i no saps ni que vols, ni que volies, ni que es el que pensaves fa 5 minuts.
photos: june à Paris
Impresionante.El que passa que si t'aferras a algu, deixes de tenir llibertat, de ser lliure, i alumillor no t'adones però desde ben petit estàs aferrat a algu, a una família, o alumillor a un destí(que potser ni existeix).Passi el que passi, aprèn i disfruta de TOT una mica:)
RépondreSupprimer