Estic al terrat, al mitic terrat, escenari de grans sopars i nits d'estiu. I sonen els rolling stones al walkman que feia tres anys que estava oblidat en un armari vell de casa. Es un quart d'una i no tinc gens de son, gens ni mica. Penso en totes les oportunitats innexistents o perdudes que he tingut amb tu.
La musica em relaxa i em transporta, pero no impedeix que em torni boja pensant que vius a dos carrers de mi i que estas practicament a sota de casa meva pero que ni estic amb tu ni ho estare com vull, cap dia. Wild horses. I pensar que les estrelles brillen, que es estiu, que som joves i salvatges,... Em torno melancolica. Sera que fa massa temps que no em fan petons. Serà que pensar en tu tants minuts al dia es mes perjudicial que tot l'alcohol i tabac junts que he pres a la meva vida. Sera que amb el teu cabell i la teva manera de ser ets irresistible...
Odio escriure d'amor, em sento ridicula, tot el que et pugui dir ja ho haura sit abans algu o estara cantat en alguna canso. I la mediocritat abunda tant, que es sincerament penos.  Em sento com una grupie. Quina merda. Angie. Dema sera un altre dia.